dijous, 30 de setembre del 2010

Hem fet el cim!!

Desprès de passar-nos la setmana dubtant de que carai fer finalment dijous decidim anar a la Selenika, a mi no m’apassionava l’idea massa gent però podia estar curiós., coses del destí les inscripcions estaven esgotades així que tocava buscar alternativa i a poder ser canyera ja que ja ens havíem mentalitzats a patir!!!
Amb tot l’Ada s’enrecorda d’haver llegit una crònica d’una sortida xula per els volts de Port del Compte, jo que estic mes lúdic investigo i si es una ruta que va fer el Quii que puja als Quatre Batlles, el sostre comarcal del Solsonès!!!! Això si que em motiva, apa a tirar de wikiloc i pam ja ho tenim un track que surt de Solsona i empalma amb l’altre, ara que mirant per sobre els números el tema sembla serio....

D’aquesta manera dissabte ens desplacem a Solsona a instal•lar-nos a casa dels sogres on contents de veure’ns ens tractaran a cos de rei!! Quin luxe de menjars i visites culturals, gràcies!!!!

Diumenge amb tota la mandra i la fresca arrenquem la ruta, sort que vem pensar en agafar els ‘manguitos’ i els culots ¾ !!! La temperatura a quarts de nou no arriba als 10º! Ara que tot no podia ser tant maco, els mitjons d’anar en bici no els havíem agafat i ens tocava sortir amb els de carrer, ben baixos i fins....

Quina son, quina mandra...

La ruta comença suau i asfaltada, anem fent carretera fins passat l’Hostal de Cirera però ben tranquils, sense cotxes i amb l’únic que ens creurem es amb un pobre porc senglar mal ferit i un esquirol. Una mica més endavant veiem que ja sortim de l’asfalt, trenquem, pista empedrada i de cop una baixada de mil dimonis, tota farcida de pedres i amb un reguerot important! Caram els primers metres de bosc i ja hem de prémer fort els frens per no deixar-nos les dents... això

promet!!!

Una de pedres!
Com ens ho passem!

Superades les primeres adversitats ara toca lo mateix però al revés, de pujada!!! Apa plat petit, cul al manillar fins que inevitablement toca baixar i empènyer! Caram amb la ruta d’enllaç com se les gasta.

Per fi, sense pedres!
Desprès de caminar unes rampes sortim a una carretera al costat de l’església de Santa Eulàlia, a prop de Timoneda, on veiem uns cartells de la Ruta dels Bon Homes que diuen:

- A la dreta per a bicis i cavalls, a l’esquerra a peu...


Anem per l'itinerari de bici no?
Endevineu cap a on marcava el gps? Doncs si cap a l’itinerari a peu!!!

Upps perill!!! A casa repassant el track havíem llegit aquest comentari de l’autor de la ruta:

La baixada de Timoneda fins la riera de Canalda és força tècnica i plena d'aragalls i pedres. Després d'atravessar la riera be el famós quatre que s'ha de pujar amb la bici al coll i gairebé amb cordes.

Com que ja portàvem unes baixades curioses i algun tram caminat pensàvem que ja havíem superat això i resulta que el millor venia ara.... dit i fet agafem la baixada i a part de tindre un pendent important està d’allò mes salvatge, moltíssimes pedres de totes mides, esbarzers estratègicament situats, veritat Ada? I uns reguerots .... en fi alternem trams amb bici i a peu però un cop a la riera, la qual ja riem prou per travessar-la amb la seva aigua gelada ens trobem un autèntic mur que tal com estàvem avisats la feina es nostre per pujar caminant!! Mare quina pallissa i tot just portem 15 quilòmetres....
On son aquets rius gelats a l'agost?
Vull una corda!!

Superat el tram infernal enllacem amb una pista asfaltada que ens durà fins a Odèn, quin descans de pedres i caminar però deu n’hi do lo que pica cap amunt, m’agradaria veure els carreteros retorçant les seves bicis per aquí!
Un descans de pedres
Que bonic!

Amunt!
D’aquí endavant el tema ja no te gaire misteri, sempre amunt però d’una manera més racional per sort! Així que agafem la pista que ens porta cap al Refugi de la Bofia, anem agafant alçada i les vistes cada cop son mes espectaculars, quina zona més xula, dura però agraïda.

Just passat el refugi, que roman abandonat una llàstima, i veient l’hora que ja son l’una passades toca fer una parada a menjar quelcom i descansar!!!! Celebro la parada ja que un genoll comença a patir la duresa acumulada i parar serà un bon remei, finalment parem a fer el vermut a destacable alçada de 2100 metres, deu n’hi do. Parem molt contents per tot el que ens està oferint la ruta i el seu nivell d’exigència i perquè fent números ràpids en teoria en menys de 300+ em de fer el cim, visca!!!!!
Això no era el vermut eh!

Més recuperats i amb el pensament ingenu de que això ja està fet arrenquem però la sorpresa la tenim ràpidament quan un cop pujats fins al Coll de Tancalaporta la pista comença a baixar fins ben be els 1900 metres on trobem el parquing d’Estivella , està clar que patirem!!
Aquí ja abandonem el track inicial i ja agafem el que ens ha de dur fins dalt de tot, cal insistir amb les vistes, cada cop més espectaculars i ja es normal a l’alçada on rodem! Una de les imatges curioses es poder gaudir de la visió de les muntanyes andorranes ja nevades, espectacular!!! No cal dir que ens tornem a enfilar, primer suament, desprès ja el gps ja dibuixa unes zetes ben juntes que ens fan suar i finalment rampots on ja no et pots guardar res i ho has de donar tot per anar pujant, tremendo!!

No puc mes!

Vinga que ja ho tenim!

Mes pedres...

En un punt veiem que el track tira cap avall per encarar la pujada per darrera però l’Ada veu davant una tartera de pedres que sense necessitat de baixar ens porta al mateix lloc, així que amb tot el masoquisme, bici a l’esquena i cap amunt, quina dona!!!
Mira mira com camina jeje
Superat aquest coll i ja a més de 2300 metres divisem una senyera indicant-nos el cim, per arribar-hi unes últimes rampes amb una pendent indecent però que aquest cop superem al damunt de la bici!! I ja ho tenim, hem fem el Cim!!!!!!!!!!!!!!

Hem fet el cim!!
Els Quatre Batlles

Això de fer el cim sempre es reconfortant però fot un airet fred que no convida a quedar-s’hi gaire... abans d’arrencar miro que tal van els números i al•lucino amb la ruta que ens marcat fins aquí:

45km i 2500+ !!!

Quina manera d’acumular!!!

Ara per la tornada decidim variar el track si no el tema s’allargarà massa... abans on hem parat a fer el vermut em vist que sortia un camí que indicava els 4 Batlles, així que mirem al voltant i veiem el que possiblement deu ser, be tot això ho fa l’Ada que es l’única que sap el que vol dir orientar-se!!! Això sí per arribar-hi toca baixar una tartera de pedres... decideixo arriscar una mica i provar-ho, cul enrere millor dit cul a la roda i resant en suahili aconsegueixo baixar un bon tros , estupendo!!!!
Toma descens!

Situats en el camí bo tot cap a baix fins al Refugi de la Bofia, deu n’hi do amb la baixada, amb les pedres i tot plegat arribem cansadets .
He encertat el camí!

Sembla que tenim els deures bastant fets ja que d’aquí tirem fins a Coll de Jou amb una llarga baixada fins al 1470 metres, parada per omplir aigua i tornar a descansar els braços!

És tard i estem sense dinar però segueix bufant un vent que no convida a parar, el track segueix carretera avall, així que anem perdent alçada en busca de lloc confortable per parar. Ho trobem al poble de Canalda on parem davant l’església a fer l’entrepà, amb la broma ja son les quatre de la tarda, ja toca!
Canalda

Per fi dinem.
Recuperem el camí i tot perdrent alçada seguim gaudint d’unes vistes espectaculars i curioses com els dos voladors de Roc Falcon, si esteu per la zona i veieu com dos hivernacles molt grans (80m de diàmetre i 30m d’alt) dalt de la muntanya doncs és el centre de cria mes de Falcons més gran del món!!!! Tenen més de 800 exemplars allà....
Els voladors de Falcons

Passat la zona d’esbarjo tornem a la realitat i aquesta és que arribem a la riera de Canalda i això és sinònim de pujades importants.... efectivament però per sort a diferència de l’anada ara es poden fer pedalant, sort perquè les meves cames estaven bastant foses....
Recuperem alçada a bon ritme i ràpidament ens tornem a trobar amb un altre pujada que ja ens deixa al poble de Lladurs d’on el track ja agafa la carretera fins Solsona, tot baixada!!!!!

Ja ho tenim!!

La rebuda a casa els sogres de lo millor!!! Dutxa i a taula a fer un berenar-sopar amb una exquisida truita de carreretes!!!!

Uooooh quin tiberi!!

Al final 87 km i 3000 +

divendres, 24 de setembre del 2010

TRANSPYR. Etapa 7 Patacada amb final dolç

7a ETAPA: ISABA-ELIZONDO Divendres 13 d'agost 95,1 kms i 2.224 m.
Ens llevem amb la incògnita de saber si està plovent o no, la finestra és igual de petita que l’habitació i no veiem ni el cel però sembla que no plou, bé!

Quina habitació més atapeïda
Avui toca entrepà de truita de formatge, està més que estovat però és el que millor m’entra de tots els entrepans matiners. Quan arriba el noi de la pensió el Santi i jo ja estem a punt perquè ens convidi a un suc de taronja i ens obri la porta per treure les bicis. Ens posem a canviar el cable del canvi de la bici del Santi mentre baixa el Ru.
Acabant d'arreglar el canvi
Avui doncs, entre una cosa i l’altra, sortim tard i al cap de no res estem parats posant-nos més roba, el cierzo bufa i és fred, no plou, està núvol i amb els manguitos no en tenim prou. Durant la primera pujada anem atrapant a un nois del Bages que estan fent la Transpirinaica tradicional. La bici del Santi li fa una mica el tonto, sembla que el canvi va bé però la cadena s’enganxa si deixa de pedalar, ai que el “buge” torna a estar cardat! Per sort, al cap d’una estona deixa de fer-ho.
Ja tenim el primer portet, Lasa
Després de baixar una mica comencem el segon port del dia, també de carretera i passem pel costat d’un cartell que posa Larrau, i el Santi m’explica que és un coll típic que fan amb bici de carretera, ala, ja ens veus amb les btt i carregats fent colls mítics, som-hi doncs amunt. Xino-xano ens hi anem enfilant, sembla que el dia està una mica més clar i fins hi tot en algun moment veiem una ullada de sol.
Ataquem amb el segon port del dia, el mític Larrau
Anem agafant alçada però sembla prou llarg
Però nosaltres no el fem tot, aquí agafem pista cap a Irati
Quan portem més de 8 kms de port a l’alçada de l’estació d’esquí nòrdic de Abodi agafem una pista que surt a mà esquerra, per fi s’ha acabat la carretera i ens dirigim cap a la famosa Iratiko Oihana, o més coneguda per aquí com la Selva d’Irati, rodar-hi és magnífic i quan comença a plovisquejar gairebé ni ens en adonem perquè la fageda ho cobreix tot.
Endinsant-nos a la selva
Comencen aparèixer les falgueres
Fagedes espectaculars
Ens encanta!

Quin caminet més agraït
Poc després de creuar per la presa de l’embassament de Irabia parem a esmorzar una mica, poc m’imagino el què m’espera...
Unes ametlles per postres de les barretes
Sortim de baixada per una pista d’uns dos metres d'ampla i veig que el Santi no ve, paro i arrenco darrera seu quan em passa. M’estic posant els pedals i veient perfectament un pont molt estret que apareix després d’una corba de dretes i mentre el miro i estic apunt de comentar al Santi que té les baranes molt baixes me’n adono que no he calculat bé i que estic caient al buit, pel costat del pont! Tinc temps de pensar que la hòstia serà tremenda i que em fotré molt mal mentre intento agafar-me a alguna cosa per no caure molt avall. Instintivament deixo anar un crit que alerta al Santi i al Ru que està una mica més endavant, mentre noto com em pica la bici a l’esquena i la veig rodolar més avall que jo, per sort m’he agafat a una arrel d’un arbre.
Quan em quedo quieta analitzo sense moure’m com estic, a primeres no em fa molt mal res, escolto el meu cos i tinc la sensació de no haver-me fet mal... així que amb veu forta i clara i per tranquil.litzar-los els hi dic al Santi i al Ru que no pateixin que estic bé i que em facin una foto! El Santi ha arribat volant, amb tot això ja el tinc aquí, no sé ni com ha pogut baixar tan ràpid fins on sóc.
El Santi baixa volant a ajudar-me
Encara estirada al terra miro la bici de reüll, si jo no m’he fet res segur que la bici s’ha trencat per la meitat i no podré continuar la Transpyr, penso. Intento moure’m i estic a punt de relliscar més avall però el Santi em dóna un cop de mà i m’incorporo, les ulleres al front, el casc enrere, una mica de sang al genoll i al turmell esquerres i poca cosa més, terra humida per sobre i ni tan sols el maillot o el culot estripats, això sí acollonida i atordida per haver caigut d’una alçada d’uns 2 metres. Arrepleguem la bici i intentem sortir de baix al riu, aprofito per netejar-me la ferida del genoll, sembla un pèl fonda però és petita, normalment quan caic a Sant Hilari o a qualsevol altre lloc acabo pitjor!
Al veure que realment no m’he fet res i que la bici tampoc anem sortint de l’estat de xoc on hem entrat, el Santi va recuperant el color i comencem a fer broma, vaig al lloc de la caiguda, suposo que no he vist a temps que la pista ampla s’anava estrenyent abans d’arribar al pont i m’hi he escolat, la bici m’ha picat a sobre però la motxilla ha esmorteït el cop i com que m’he agafat a l’arrel no he caigut més avall on hi havia les pedres del riu... m’he fotut el pinyo més important que m’he fet mai anant amb bici i n’he sortit molt ben parada, espero tenir sempre la mateixa sort!
La pista s'estreny de cop i enlloc d'agafar el corriol caic per la dreta

Prosseguim intentant tornar a la normalitat, ara aquest parell no em deixen anar darrera, es pensen que em tiraré per tot arreu on pugui! Si home! Seguim per un corriol molt maco pel costat del riuet i on tot és molt humit, jo vaig acollonida i al mes mínim entrebanc passo a peu, porto l’esglai dins meu, espero que no em vulgui acompanyar gaires dies!
Després de la caiguda tot em fa por
En el mateix corriol quan passava per un tram més obert em sembla veure un rovelló, no seria la primera vegada que m’ho sembla però mai em paro a verificar-ho, aquest cop sí, ja no ve d’aquí i coi si ho era, un no, n’hi havia un munt!! Una rovellonera sencera i jo sense poder-me’ls endur. El Ru i el Santi al•lucinen amb mi, aquesta s’acaba d’estimbar i ara es fot a buscar bolets, jejeje
No veig que el camí s'acaba però sí tota la família de rovellons
Per fi el corriol s’acaba agafem un tramet de pista de baixada i de seguida una carretera a mà dreta que ja puja i que ens porta a la Fabrica Orbaitzeta. Portàvem tota l’estona fent conya que si seria una fàbrica de xocolata o de txapeles però no són les runes d’una fàbrica d’armes del segle XVIII, això segur que no ens hagués passat mai pel cap.
Podrien posar-hi un parell de cartells més, jejeje nosaltres cap a Orbaitzeta
Un vestigi de les primeres indústries
La creuem passant pel costat de l’església, sembla com si fos un grup d’edificacions tipus colònia tèxtil, a una banda del carrer la fàbrica i a l’altra les cases dels obrers i l’església. Seguim direcció Roncesvalles, no sé si per la caiguda o perquè però se’m fa llarg arribar-hi, allà però gaudim d’una merescut “ menú del peregrino” que per alguna cosa estem fent el nostre peregrinatge particular per la Transpyr! Aprofito mentre ens serveixen per curar-me la ferida i tapar-la per seguir la ruta.
A Orreaga... potser us sona més Roncesvalles
El record físic de la caiguda
Macarrons peregrins!
Ens partim la caixa mentre el Ru devora els macarrons dient que estan boníssims i això que no les tenia totes de dinar aquí i la veritat sigui dita, els macarrons eren moooolt normalets, deuen ser els efectes del 7è dia de Transpyr, estem fatal, jejeje!
Costa arrancar de nou i a més amb pujada, el vent va passejant bandes de núvols per sobre nostra però per sort sembla que venen amb poques ganes de fer mal, això sí, calor, calor no en fa.
Sortim en direcció contrària als peregrins i de seguida arribem a un coll on nosaltres ens desviem per una pista que després de fer unes rampes molt fortes i portar-nos fins a França ens deixa la baixada amb les vistes més maques de tota la ruta, ens quedem flipant, és preciós!
Arribant a Ibañeta compartint camí amb els peregrins però del revés
Nosaltres tirem per aquí que és més maco
Oi nois? no cal que em vigileu tot el rato que no em torno a tirar!
Aquí les falgueres estan ben formoses, no sé què els hi donen
Algunes rampes per anar obrint boca.. no sigui que ens relaxem
Entrem a França
Comença la baixada, quins paisatges!
Ovelles punkies, només els hi falta la cresta
Després del reportatge fotogràfic i de fer una mica de turisme per Urepel ens apropem a l’última pujada del dia, passat el poblet d’Aldudes on un waypoint ja ens avisa de “subida muy dura”, al•lucinant, al final de la 7a etapa ens trobem amb rampes que van del 20% al 27%!! Tot i el tute que portem a sobre no ens rendim i ho pugem gairebé tot, platillo, paciència i amunt!
A Urepel, potser la caiguda m'ha afectat més del què em pensava...
sinó perquè intento prendre-li la bota al soldat ???
A Aldudes estan en tot
sí, sí el poble és molt mono però...
no podrien fer més corbes en lloc de pujar-ho tot pel dret?
En un moment la vall queda ben enfonsada
I seguim pujant sempre flanquejats per les falgueres
piiiiiii el compta està a punt de petar de tanta pendent!
El Ru posant per la nova revista de mountain bike, jejeje
Cap al final però hi ha un rampot amb molt mala baba, la pista està trencada per un reguerot molt fons i només queda un pas molt estret, amb caiguda a la dreta cap al bosc i a l’esquerra cap al reguerot, el Ru treu les seves dots d’equilibrista i amb tota l’energia que pot supera la pendent, el Santi però, per un cop és sensat i amb el bulto decideix no provar-ho que per avui ja m’he fotut jo de cap!
Sí senyor!
Seguim per uns corriols molt guapos però exigents per entremig de camps i camps de falgueres monumentals, no n’havia vist mai tantes de juntes i finalment arribem a la baixada que ens porta fins a Elizondo mentre ens cauen 4 gotes mal contades.
Verde que te quiero verde
Un altre cop a la frontera tornem a entrar a Navarra
D'acord Santi cap allà!
Quines vistes!
Plou i fa sol
Elizondo ja som aquí!
Un cop al poble i amb l’hostal localitzat busquem una tenda de bicis per comprar un recanvi del cable de canvi, després de preguntar unes quantes vegades trobem la “tenda” és un taller de reparació de vehicles i maquinària, la jefa (qualsevol li deia algo...) en algun raconet té quatre coses de bici, entre elles el cable, això sí de terminals no en sap pas res, talla el cable sobrant i li fot una mica de cinta aïllant, ens confirma que aquest és el terminal que fa servir sempre ella, jejejeje
Entrant al poble
La tenda de bici
Sortint del taller passem per davant d’una pastisseria i amb l’excusa de que és l’hora de berenar fem una degustació de rebosteria de la terra, perquè ens ho mereixem!
Nyam nyam
Un cop instal•lats a la Pensió Eskirasoi on per primer cop tenim dues habitacions i per fi no hem de dormir els 3 juntets, buscant una farmàcia oberta per comprar iode, acabem fent una volta pel poble i sense trobar la farmàcia de guàrdia.
El riu Baztán creua el poble
I el camí de Santiago també
Sopem d'allò més bé a la pensió mentre ens expliquen que la majoria de ciclistes que passen per allà són catalans, és més coincidim amb un parell que estan fent la volta a Euskadi. Carreguem energies mig nostàlgics, això s'acaba i és l'últim sopar en ruta, si tot va bé demà haurem arribat al nostre destí, Donosti! Ara però no vull que s'acabi...
Que bons els cigrons i calentons, estupendo

Ja anem perdent alçada i demà encara més, cap al mar!