diumenge, 25 de juny de 2017

La boleta blava ataca de nou! San Sebastian - Barcelona en btt Non Stop

No tinc clar si aquest cop era una boleta, una estrelleta o una goteta, la qüestió és que era blava i amb el dorsal 116 va sortir de San Sebastian per anar fins a Barcelona tot pedalant.

L’experiència de la Madrid – Lisboa va ser tan emocionant que no volia perdre’m l’oportunitat de tornar a viure una cosa similar, així que aquest cop amb temps, em vaig inscriure a la Powerade Non Stop Series SanSebastian – Barcelona.

Aprofito per confirmar que no faig cap entrenament específic de cara a aquesta prova ja que molta gent m’ho pregunta, els entrenaments per recórrer una distància així, estem parlant de 700 o 800kms en Non Stop, penso que els he fet durant anys. Tot va començar quan vem decidir apuntar-nos al IronBike, on vem anar per primer cop el 2011. Arrel de participar-hi he anar forjant una mentalitat forta davant del cansament, el dolor i el patiment i el meu cervell ha après que la recompensa i satisfacció que s’obté al saber-los superar valen molt la pena. Així doncs al repte de superació personal, el fet de conèixer nous indrets damunt la bici i nova gent amb la que comparteixes afició, em motiva a poder dur a terme reptes d’aquest estil.
Amb aquesta cara vaig acabar l'ironbike 2012, diria que no va ser fàcil... però em va fer més dura, això segur!
Així doncs amb els anys i participant a curses de llarga distància i per etapes he anat entrenant diferents aspectes que crec que m’han ajudat a completar amb èxit la Madrid – Lisboa i ara la San Sebastian – Barcelona. Considero que navego bé amb el GPS, Terra de Maquis hi té bona part de culpa, sé tirar de cap quan manquen les forces, em distrec amb ximpleries meves en els moments de solitud damunt la bici, per exemple amb una càmera, si em coneixeu sabeu que el pitjor que em pot passar és deixar-me la càmera a casa, hehehe. I la il·lusió que de viure noves experiències també m’aporta energia per tirar, sempre que sigui possible, endavant. 

Tot i així sempre poden passar coses que facin que no puguis completar el repte plantejat, així que sempre s’ha d’anar predisposat a que les coses no tenen perquè sortir sempre bé, el temps ens pot jugar una mala passada, patir una lesió, problemes mecànics importants, etc... temes que poden sorgir i poden tirar enlaire en un segon la feina feta durant molts mesos. Però com bé diuen, d’aquests contratemps hem d’aprendre’n i ressorgir-ne més forts.

I després de buidar el pap anem per feina que 707kms de SS a BCN donen per molt!

Dijous 8 de juny – el viatge a Donòstia

El Family Team amb el Team Manager Santi al capdavant i a bord de la Camper més molona de Campurent, marxem a quarts d’onze rumb a Donòstia. M’acompanya un bon refredat, estic mig afònica, gola carregada i tos... què hi farem, l’he volgut deixar a casa però no hi ha hagut manera.
Family Team de camí a Donòstia 
Entre la parada per dinar i tot plegat arribem tardet al allotjament que tenim a les afores de la capital guipuscoana i els últims quilòmetres del trajecte ens acompanyen uns ruixadets importants, tot i que durant el camí hem patit força calor. Sembla que demà trobarem el terreny humit.
Quina passada lo ben aprofitada que està la furgo de Campurent, ideal!
Decidim baixar a ciutat a sopar, fem una mica el turista i entrem en una sidreria a carregar piles. Ja tardet anem a dormir mentre torna a ploure. Esperem que demà faci bon dia!
Com ha refrescat! a l'hora de dinar estàvem més que fregits i ara fa una fresca....
aprofitem per turistejar una miqueta

Divendres 9 de juny – validació d’inscripció, briefing i sortida de la SS – BCN Non Stop

Ens llevem sense presses i ens fotem un bon esmorzar. El refredat sembla que resisteix i cada vegada tinc menys veu, em posa nerviosa aquest tema, a veure com m’afectarà.

Anem cap al velòdrom d’Anoeta on comencem a trobar-nos coneguts, molts d’ells de la Madrid – Lisboa i altres catalans que s’han aventurat a aquesta prova al ser més propera a casa.

Orgullosa del meu team

Passem els tràmits i anem a buscar l’aigua que l’organització dóna però que s’ha de recollir en un centre comercial. Ja ho tenim tot, tornem al velòdrom i ens instal·lem amb la Camper davant l’entrada i al costat de l’autocaravana del Dani i el seu family Team per muntar coses a la bici i dinar.

acabant d'equipar la bici
A les 16h briefing i després ja amb els nervis a l’alça i amb la por de no deixar-nos res ho acabem de preparar tot per anar a la línia de sortida. Com que està el dia rúfol, vaig amb el refredat i sortim a les 18h, em poso més roba de la que tenia previst, tèrmica sense mànigues, maniguets i buf. Apa, a fer una volta pel velòdrom per comprovar que va tot bé, quin luxe poder-hi rodar.




Aprofito per saludar al Joan Porcar a qui vaig conèixer anys enrere per feina, i la Montse

Entre fotos i alguna entrevisteta ens posem a la sortida amb el Dani i just darrera meu l’Aida Viladrich, aquest cop no sóc l’única dona en intentar-ho en la categoria SOLO. Dels 60 inscrits en SOLO al final sortim 54 i tenint en compte els equips de 2, 3  i 4 participants en total som 306 bikers.
Revisant amb el Robert per RAC1 què porto a la bici instants abans de començar

Dani, on ens hem fotut!

Les dues SOLO, som-hi!


ETAPA 1 SAN SEBASTIAN – DONEZTEBE 69kms


Ara sí, a les 18h arrenca la SS – Bcn amb una volta al velòdrom d’Anoeta i uns primers quilòmetres neutralitzats per Donòstia. 


Amb el Dani anem just darrera el cotxe que neutralitza els corredors, anem força a poc a poc, segurament perquè el grup de bikers es mantingui compacte. En una rotonda el cotxe s’aparta i ara sí, davant d’una rampa descomunal comença el campi qui pugui, cursa oberta i pedalant a tope rampot amunt. Tinc clar que seguiré els consells del Jordi Pereira i el Ribi que em van donar per la Madrid – Lisboa i que tan bé em van anar, les primeres etapes a sac, per guanyar temps al crono.

Així doncs que em trobo fent els primers quilòmetres dins el primer grup de corredors. A la rampa inicial s’ha escapat un petit grup, crec que uns 4 o 5 bikers, amb el Dani al capdavant i darrera hem format un grup nombrós amb força SOLOS que no volem perdre roda, entre ells el Sergi López de Granollers i coneguts de la Madrid – Lisboa com el César Borreguero.

Passem el primer portet, creuem Rentería i Lezo i encarem la segona pujada de l’etapa, a Jaizkibel hi falta gent. El primer tram es puja per carretera i segueixo aguantant el grup, el cap em diu que anem massa ràpid però les cames poden així que millor no perdre’ls. Agafem un trencall a mà dreta i deixem la carretera, entrem en una pista molt pedregosa on em costa mantenir el ritme perquè vaig amb les rodes força inflades, més pensant en rodar que en trams tècnics. Em venen al cap les punxades de fa 15 dies a la Chemins du Soleil en trams pedregosos així que tot i que em costa, decideixo ser una mica més conservadora i deixo marxar el grup.

Ja a la part alta, toca un puja i baixa per la mateixa pista pedregosa, en un moment on hi ha menys arbres veig unes vistes xulíssimes d’Hondarríbia i la desembocadura del Bidasoa. El dia segueix ben gris, espero que no plogui i el terreny ben humit de les pluges d’ahir i d’aquesta nit, el bosc fa una olor molt especial, no l’havia sentida mai en aquest entorn, és una cosa molt curiosa, em recorda l’olor que fa a casa els padrins de Penelles quan fan cargols.

Comença la baixada, és força tècnica, hi he de posar tots els sentits ja que té arrels i pedres molles i no vull caure tot just començar. La supero amb èxit, acabo de baixar ara ja per asfalt, se’m creua un gos i m’emporto un bon ensurt però no passa d’aquí i arribo a la zona urbana de Irún amb un grupet de 5 o 6. Comença el tram de rodar i de seguida veig que no vaig còmode al seu ritme, entrem a la pista que ressegueix el Bidasoa i els aguanto fins el km. 42 de l’etapa aproximadament i em quedo sola, el Cesar s’ofereix a rodar amb mi però ell també va amb SOLO i es tonteria que es desgasti amb mi si ell sí que pot aguantar el ritme dels altres quatre així que l’animo perquè s’hi torni a ajuntar i veig com es van allunyant.

La via verda segueix pujant suau pel costat del riu, de tant en tant hi ha algun túnel, en el primer no he encès el frontal i en el segon tampoc ho faig però aquest fa corba i em quedo totalment a les fosques sense veure res, paro i encenc el frontal, uf, m’he quedat a un pam de la paret, quasi m’estampo. Apa, ara cada vegada que veig un túnel encenc el frontal, per si de cas. Cap al km. 58 m’atrapen un parell, un d’ells va en SOLO i l’altre no, el seu ritme em va prou bé així que m’acoplo i amb ells arribo al final de la primera etapa a Doneztebe, quina alegria veure el Santi i els pares, per un moment penso que potser no han arribat ja que teníem pensat que tardaria unes 4:30 a fer-la i porto menys de 3 hores de cursa. 70 primers quilòmetres superats! I amb una mitja de bojos, 24kms/hora!
Primera parada, arribo aviat però el family team està preparat!
La primera parada és la més ràpida de totes, tot i així la mare neteja les ulleres, el Santi engreixa la bici, el pare em posa el perfil de la segona etapa, em donen beguda fresca, reomplen la bosseta del menjar que m’emporto a sobre, em canvien els bidons i posen el focus a la bici, mentre em tenen distreta explicant-me que la guàrdia civil acaba de multar a un dels participants per no fer ben feta la rotonda que trobaré d’aquí uns metres quan continuí la cursa.

ETAPA 2 DONEZTEBE – IRURTZUN 46kms

A les 21:04 començo la segona etapa, un primer moment per carretera però de seguida la deixem per prendre una pista a l’esquerra. Diviso el Robert, el SOLO amb qui he acabat la primera etapa i l’agafo. Comencem a pujar junts i amb un noi que resulta que és de Rubí.

Vaig marcant el ritme i la pujada es va endurint, com es nota que som a Navarra! Un rampot emporlanat que no s’acaba mai, vaig pujant mentre es fa de nit, avanço bikers que caminen però ho dono tot per arribar dalt sobre la bici, i ho aconsegueixo, seguida de prop del de Rubí. Rampes amb una mitja del 18% amb pics del 28%, tela marinera.


Seguim pujant però ja més suau, com més amunt més fosc i apareix la boira, primer vaig tirant amb el frontal però toca ja estrenar la llum que m’ha deixat el Joan Blanch, tela amb la Lupine, va de perles! Abans de començar a baixar em poso l’armilla que amb el refredat que porto no és qüestió de passar fred.

L’última part de la pujada l’he fet amb el Lluís, un noi de Castelló que participa en equip de 3 i comencem la baixada junts, ell té problemes amb el GPS així que vaig guiant jo. Anem baixant per un bosc preciós, fem un tram de carretera on el Lluís es posa davant i em dona roda, però el deixem de seguida a mà esquerra, vaig guiant davant i em foto de ple en un toll de fang on se m’enfonsa mitja roda, sense més remei hi foto els dos peus, hehehe. Passem per un poble que es diu Ola, em fa gràcia el nom.

Seguim principalment de baixada, els núvols van desapareixent per donar pas a una esplèndida lluna plena, espectacular.

M’ho passo bé guiant i conversant amb el Lluís, el noi de Rubí també passa bona part amb nosaltres. Gaudeixo moltíssim, anem combinant trams de sender, de pista, creuem poblets, hem de travessar alguna tanca de bestiar, principalment anem rodant cap avall però amb alguna rampa sorpresa amagada, hi ha un tram de puja i baixa que desgasta força i més amb el fang i les pedres molles. L’etapa m’encanta i això que l’estic fent de nit, de dia deu ser fantàstic.

Hi ha aigua per tot arreu, rius, fonts de pobles brollant, bassals... vaig plena de fang i més després d’haver-me quedat clavada en el toll gegant però per sort la bici va bé així que... Després d’un tram petit de carretera enganxem a un grupet de 5 o 6 a l’entrada de la Senda de los Pescadores, frenen just davant perquè no veuen bé l’entrada del corriol, però jo la diviso a la primera i entro per davant al sender, el Lluís però ja havia agafat la direcció que prenien la resta i es queda darrera d’ells.

La senda de los Pescadores és un corriol preciós però exigent, puja baixa constant i amb el fang i les pedres complicadet però es va fent. M’encanta, els altres es queden una mica enrere, la part final és de baixada força més tècnica, i sent de nit i estant mullat decideixo fer-ho a peu. Cap problema són dues ziga – zagues. Reemprenc la marxa pel sender que és molt estret i amb una mica de timba però res que concentrada no es pugui fer, tan concentrada que em passo un petit trencall, rectifico i torno a agafar el camí bo quan passava el noi de Rubí. Li pregunto pel Lluís i em diu que ha caigut però que estava bé i que un parell de bikers s’havien quedat amb ell.

Ja estic entrant a Irurtzun, s’acaba la segona etapa i arribo contentíssima a l’estació d’hidratació, ara per ara si he de triar una etapa d’entre les fetes a la Madrid – Lisboa i les dues de la San Sebastian – Barcelona, em quedo amb aquesta amb els ulls tancats. Autèntic mtb!
Irurtzun esperant els  bikers

La gent em ve a preguntar, i flipen amb lo contenta que estic perquè la majoria dels participants arriben aquí descontents amb l’etapa, tinc la sensació que sóc l’única que l’he gaudit. M’assec a menjar amanida de pasta mentre els pares i el team Manager ho organitzen tot, canvien piles del GPS, bidons nous, menjar a la bosseta que porto al quadre de la bici, greixar la bici que va plena de fang, la mare em neteja les ulleres, el pare em posa el perfil de la tercera etapa... i intercanviem quatre impressions, reparteixo petons per tots tres i a seguir pedalant!

Primer beure, beure i beure
La meva cara ho diu tot, m'ho he passat estupendament bé!
A jalar que falta molt!

ETAPA 3 IRURTZUN -  TAFALLA 64kms

A les 00:17 surto sola rumb a Tafalla. Aquesta etapa serà sencera de nit i el perfil ja es veu que serà força trenca cames, puja- baixa, puja – baixa.

A la primera pujada enganxo un parell de grupets que van dos o tres bikers junts, però tinc més pressa que ells així que prioritzo anar al meu ritme que no pas anar acompanyada. Hi ha alguna rampa dura i després baixem cap a una zona de camps a trams amb asfalt i trams de pista, com que estem obligats a portar llum darrera veig una llum vermella força enllà, però ja tinc un objectiu que em distreu, atrapar-la.

I sí, van passant els quilòmetres, deixem els boscos enrere i la llumeta vermella cada cop és més a prop, al final l’enganxo. No ho sé exactament però portem aproximadament uns 15kms de l’etapa i el biker en qüestió està fart de rodar sol, així que quan l’atrapo s’anima i prosseguim junts, quan portem una estoneta xerrant en castellà em pregunta que d’on sóc, de Sabadell que li dic i ell respon: - Jo també! Que petit que és el món.

Fem quilòmetres i quilòmetres amb el Jordi, ell flipa perquè jo m’ho passo teta quan venen els trams de sender i ell en canvi desitja que arribi la pista. Jo porto el perfil i vaig controlant en tot moment on som i vaig avisant al Jordi del què falta. La segona pujada de l’etapa ens porta fins dalt de tot d’una muntanya ventada on hi ha molins de vent. Que grans que són i quina impressió fan de nit.

Agafem la baixada i per grata sorpresa per mi, després d’una rampeta que altra, tirem avall per sender, que xulo! Vaig marcant el camí a en Jordi, de nit té la seva dificultat. S’acaba el sender i anem enllaçant pistes de poble en poble, sortint d’un d’ells veig el cartell, el poble es diu “Adiós”, quina gràcia a l’etapa anterior hem passat per Ola i ara per Adiós, quins noms més curiosos que tenen per aquí.

Arribem a l’última pujada de l’etapa, en alguns trams de pujada més tècnics el Jordi té algun problema amb les cales i es queda enrere, aprofito per avançar-me i para a fer un pipi que dec portar unes 8 hores de cursa i encara no n’he fet cap, quin descans.

És curiós que la primera etapa sentia olor de cargols i en aquesta etapa ens fem un tip d’esquivar cargols, no sé quina obsessió han trobat en anar creuant tots els camins, alguns però és inevitable xafar-los, quina escabetxina de cargols... pobrets.

Encarem l’última part de la tercera pujada de l’etapa de nou amb el Jordi, i altre cop toca passar a ras d’un camp eòlic. Un cop d’alt agafem la baixada cap a Tafalla, això sí, amb alguna rampa entremig que fa de les seves. Ara anem majoritàriament per pista, vaig marcant al ritme i anem atrapant algun que altre biker, seguim esquivant cargols i bassals. Abans d’arribar a Tafalla el Jordi es queda sense pila al GPS, cap problema, arribem junts a l’estació d’hidratació.

A l’estació d’hidratació com sempre m’espera el family team, els companys del Jordi però encara no han arribat...hahahaha, és que anem massa ràpid! Baixo de la bici per refrigerar cos i ment i m’assec a menjar un panet amb pernil, sense pensar-m’ho pregunto:
- Quina hora és, les 6?
- Quarts de 4 diu la mare

Havíem calculat que arribaria aquí cap a les 7 del matí i no són ni les 4, vaig 3 hores avançada al què havíem previst, això m’anima moltíssim. Això sí, vol dir que he de fer una altra etapa amb tots els llums posats, el frontal al casc, la super lupine del Joan a la bici... toca anar carregada. Alhora però, tot i no ser ni les 4 del matí em poso crema solar ja que es farà de dia anant amb bici, surrealista!
De bojos! posant-me crema pel sol a quarts de 4 del matí...
Per sort hem planejat bé el tema del camebak i he fet 3 etapes amb l’esquena descansada, com eren etapes de nit i no molt llargues amb els dos bidons he anat bé, ara però m’enfronto a una etapa de 152 kms, em posen els bidons a tope i ara sí, surto amb el camelbak per tenir més aigua. Quan es faci de dia la cosa promet.
Family team etapa 3 superada!

ETAPA 4 TAFALLA – ZUERA 152kms

Cap a les 4 del matí surto de Tafalla, armada amb maniguets i buf al coll però disposada a passar calor més endavant, és una etapa que es preveu llarga, amb el Santi hem calculat unes 9:30h d’etapa. A veure què tal em va. L’organització, amb la previsió de calor i per la llargada d’etapa ha decidit posar un avituallament líquid a un poblet que es diu Santa Anastasia, que està cap al km.81 de l’etapa, tot i que al briefing ens van dir al 90, ja ho notaré.

Surto sola però he vist que poc abans ha sortit un noi, em foto les piles per atrapar-lo i de seguida el tinc a tocar, veig que pedala estrany, pot ser que només tingui una cama? Doncs sí, al·lucino amb el Xavi, és de Berga i coneix el Xavi de la feina, el tio té una força amb una cama! Brutal.

Total que anem fent quilòmetres junts, em va bé el seu ritme de rodar, ens atrapen un parell però els deixem marxar que roden més ràpid. Creuem una via de tren per sota i al sortir-ne alço el cap i entre les ombres de la nit navarresa apareixen les torres d’un castell enorme! Li dic al Xavi que aixequi el cap, és un Exin Castillos de mida real, no puc parar a fer una mica de turisme? M’encantaria.
Em quedo flipant amb el castell d'Olite, aquesta imatge però de nit és la que em trobo de cop davant els morros

Deixem Olite enrere i seguim rodant per un paisatge que sembla ja força àrid. Després de fer uns 19 kms força planers comença la primera de les dues pujades de l’etapa, estem a uns 370m i hem de pujar fins més amunt de 700m. Comencem junts la pujada però mica en mica el Xavi es va quedant enrere. És una pujada per pista ampla però s’ha d’anar triant la traçada perquè està el terreny molt trencat, reguerots profunds creuen la pista.

Vaig veient el focus del Xavi darrera i arribant a dalt intueixo més vegetació a banda i banda de la pista, suposo que al guanyar alçada el terreny és una mica menys sec. Sembla que lleument comença a clarejar. Cap al km.25 la pujada comença a suavitzar i mentre corono es va fent de dia, al fons el cel va envermellint, ui, ui ui, cel rogent... pluja o vent! Lo de la pluja ho veig complicat, però el vent... comença a fer acte de presència i la gola ja fa estona que cada cop em molesta més.

Agafo la baixada amb ganes, aquesta hora està tot molt bonic, no fa calor, els ocells canten, es veuen poblets a la plana i el cel rogent que dóna una claror especial al nou dia que comença. Llàstima però que a mitja baixada, en un tram moooolt trencat em trobo un participant que ha caigut. Paro per si necessita ajuda, el pobre es deu haver fotut un bon pinyo, té la mandíbula fatal, li costa parlar però em diu que tiri que ja ha trucat per avisar, em sap greu deixar-lo sol però insisteix, així que tiro avall amb l’esperança de creuar-me aviat amb el vehicle que vagi a buscar-lo. Miro el gps, el punt on he trobat l’accidentat és el meu km.215 – 216, m’hi fixo per si ho he d’indicar a algú.

Atrapo a un dels bikers que ens ha passat al principi de l’etapa que baixa amb molta cautela i arribo al final de la baixada amb l’esperança de veure al poble algú de l’organització, però ni rastre. Surto a una carretera i em torna a passar el biker que baixava a poc a poc, roda ràpid i no puc seguir-lo, al poble següent, just abans de tornar a agafar una pista, em creu-ho amb una ambulància, espero que sigui la que va a buscar al accidentat, tot i que no sé com s’ho farà per arribar-hi.

Vaig mentalitzant-me a patir de valent, el perfil és molt clar, toquen uns 60kms de rodar, rodar i rodar fins arribar a la segona pujada de l’etapa i vaig sola. Després del poble de Carcastillo m’atrapa un altre biker d’un equip de 3 a qui no puc seguir. En aquest moment em trobo el Jordi i el Cristian, l’equip de reporters de la cursa que estan fent-nos fotos i vídeos mentre pedalem i s’acaba de fer de dia. En un moment determinat se’m posen en paral·lel a la pista amb el seu quatre per quatre i em filmen mentre avanço per la immensitat de la plana, jo vaig tota concentrada rodant i amb el Gps per no perdre’m cap trencall i de cop i volta noto una esquitxada bestial que em dutxa de cap a peus, hahahaha, no se n’han adonat i han passat per sobre un bassal, l’esquitxada m’agafa per sorpresa i flipo, per uns instants vaig més fresqueta.
Cara de patir rodant i això només ha fet que començar
Els reporters paren a l’espera de més participants i jo continuo quilòmetres i quilòmetres sola, rectes interminables i només pensant en arribar al avituallament que trobarem a Santa Anastasia, la gola cada cop em molesta més i el vent en contra que s’ha girat no ajuda, però bueno, igualment intento anar menjant i bevent continuadament. Els repatxonets fan molt mal a les cames i tot i no ser gaire llargs semblen eterns. Crec que en algun punt d’aquesta zona deixem Navarra i entrem a Aragó. Jo el canvi en el paisatge no el detecto tot sembla igual fins que entro en una pista al costat d’un canal, oooh, dubto moltes vegades parar i remullar-hi els peus, ja fa estona que el peu dret m’ha començat a cremar. És el meu etern problema però últimament el tinc força accentuat i em té preocupada, si ara que encara no fa molta calor ja em fa mal a ple migdia... pot ser horrorós. Tot i que en tinc moltes ganes m’aguanto i no paro, a més els canals són perillosos, encara se m’emportaria l’aigua.
I pistes i pistes i rodar i rodar i pla i pla i fals pla i fals pla...

M’estic imaginant l’avituallament de Santa Anastasia, a la plaça del poble, al costat d’una font amb aigua fresca on poder-hi posar els peus, em venen al cap imatges de la primera i la segona etapa, on hi havia aigua a tot arreu, rius, aigua, bassals, fonts dels pobles brollant... tot i que van dir que al avituallament només hi hauria líquid imagino que deu ser com l’avituallament sorpresa que hi havia a l’etapa 7 de la Madrid – Lisboa  a Santiago d’Alcantara on a més de líquid també hi havia coses per menjar, meló refrescant... Per fi diviso les banderoles de la cursa, que bé, porto uns 65kms sola i la major part de rodar, necessito baixar de la bici i xerrar amb algú per guanyar de nou una mica de xispa, menjar i beure, però quan arribo al avituallament... està al mig del no res, a les afores del poble, al costat d’una carretera, ni font, ni menjar.. només aigua i powerade... omplo bidons i pregunto si no hi ha res de menjar, les dues persones de l’organització que hi ha em diuen que sí, que a Zuera d’aquí 60kms, hahahaha, com qui diu que hi ha quelcom a la següent cruïlla, no tenen ni idea de què signifiquen 60kms més.  A més si els meus càlculs no fallen, en falten més de 70 de kms fins a Zuera...

En fi, és el què hi ha, omplo els bidons d’aigua, els hi buidat força però he mantingut el camelbak quasi sense tocar per tenir sals a partir d’aquí i no deshidratar-me. Així que la parada és ben curta i prossegueixo, al tornar a seure al sillin ja noto el cul molt perjudicat, què hi farem.

Prossegueixo, vent de cara, mal de coll al empassar, mucositat cada cop mes present, més sola que la una i la calor es comença a notar, tot i així aguanto els maniguets posats i el buf al coll, ja tindré temps de treure-ho, prefereixo aguantar al màxim per protegir-me del sol i protegir el coll que ja el tinc prou perjudicat.


Davant meu a la llunyania diviso unes muntanyes amb unes antenes a dalt, imagino que deu ser allà on hem de pujar, però no, segueixo rodant i rodant per la plana, els repetxonets semblen muntanyes, alguns camps estan regats per aspersors, intento passar arran per veure si em refresco una mica però poca cosa faig. I finalment sí, arribo als peus de la segona pujada de l’etapa, per fi!

L’agafo amb ganes, estic flipant amb la mitja que porto i no la vull perdre, la pujada es fa llarga cap a la meitat ja no puc més amb la calor i baixo els maniguets, són les 10 del matí. Que fort he començat l’etapa a les 4, d’això ja en fa 6 hores, era negra nit i ara ja estic ben entrat el matí. Segueixo muntanya amunt, guanyant alçada, i el paisatge canvia, més boscós però sense passar-se, i cap als 700m paro a fer un pipi, al mig de la pista, total fa hores i hores que no veig a ningú, ja serà molt que ara em trobi una mani per aquí el mig.

Acabo d’enfilar a un recinte tancat on hi ha un munt d’antenes i ara sí, sembla que toca baixada, que bé descansar una mica el cul. Els peus però em cremen, primer només era el dret però l’esquerra s’ha unit a la festa. Ara quan arribi a Zuera intentaré refrescar-los per seguir cap a Monegros, a veure si els calmo un mica.

Fins i tot la baixada se’m fa llarga, sobretot perquè cap al final ja no baixa tant, més aviat és una baixada suau amb algun repatxonet que a aquestes alçades fa poca gràcia. Tinc ganes d’arribar però ni rastre del poble, on coi l’han fotut?

En un creuament de camins em passa per davant una guineu! Són prop de les 11 del matí i una guineu passejant-se per aquí, imagineu-vos lo poc transitada que és aquesta zona. Per fi, una rampa que em serveix per creuar una autovia i ara sí, sóc a Zuera! L’etapa més llarga superada, estic molt happy perquè he aconseguit arribar-hi amb una mitja de 19.5kms/h i tenint en compte que porto 333kms a les cames és per estar molt contenta.

Creu-ho l’arc de l’estació d’hidratació i el Team m’hi està esperant al complert. Fan unes cares rares, el Santi diu que m’han de donar dues noticies, la primera que vaig en la 5a posició de la categoria SOLO, uf és espectacular, sé que vaig bé pels números però no sabia que tant, l’altra noticia però, és que la guàrdia civil no permet continuar la cursa per terres aragoneses per un lio de permisos i ens fan anar amb el vehicle d’assistència a Balaguer. Quina tallada de rotllo.
A Zuera toca fer canvi de xip obligat
Oficialment l’organització em comunica aquest assumpte, m’informen que he arribat a les 11:14 a Zuera i que em donen 4 hores per desplaçar-nos a Balaguer i reemprendre la marxa des d’allà a les 15:14h. Jolin, fa molta ràbia perquè, tot i que sabia que les dues properes etapes serien molt dures especialment per la calor, estic molt mentalitzada per assolir el repte i tinc ganes de fer-lo sencer, però no hi ha res a fer així que vaig a dutxar-me. Mentrestant el Santi aprofita per netejar la bici, jo ja em veia arribant a Barcelona amb tot el fang del País Basc i Navarra incrustat a la Alma, hehehehe.
Em dutxo i menjo una mica més d’amanida de pasta, ho recollim tot plegat i marxem cap a Balaguer que tenim més de dues hores de viatge. Just abans d’arribar-hi la Carol, la dona del Dani, ens informa que han enrederit 2 hores i pico més la sortida. El Dani ho està fent de conya i va segon entre els SOLOS.

A Balaguer intentem aparcar a l’ombra, fot una calor insuportable. Són quarts de tres i vaig a confirmar a quin hora surto, sí, sí en lloc de les 15:14 ara em diuen que em toca sortir a les 17:59, però què de fer tanta estona rodant per aquí? Com que tenim temps decidim anar els 4 a dinar en un restaurant, no sé què menjar, quelcom que no sigui molt pesat però alhora que m’aporti energia... que difícil, tot em fa dubtar, no hi comptava amb aquesta parada. Al final gaspatxo i una milanesa, a veure com se’m posarà. Havent dinat vaig a refrescar-me les cames al Segre i intento fer una mica de migdiada a la camper, però amb la calor que fa és impossible, lo únic que aconsegueixo és suar com en una sauna.

Anem al pavelló a intentar passar l’estona, a veure si s’hi està més fresc i ens ve a veure part de la family que viuen a prop, al menys estem distrets perquè amb lo de dormir he fracassat. Cap a les 17h anem tranquil·lament a preparar-ho tot per emprendre la marxa, el Dani ha sortit cap a les 16h i el Luis ens informa via whatsap que la seva boleta fa una estona que està parada, uf, potser ha punxat, esperem que no passi d’això i torni a moure’s ben aviat. A nosaltres al final ens toca córrer perquè, per casualitat, m’assabento que han tornat a modificar l’horari de sortida, ara em toca a les 17:39, cullons, si falten 10 minuts i encara tenim un munt de coses per preparar!

Parlem amb el Santi, al final decideixo sortir amb tots els llums posats, no estic massa animada, amb aquesta calor i tanta estona parada m’he quedat molt aplatanada, no sé si em serà possible mantenir el ritme que duia fins a Zuera. I si pel què fos tingués algun imprevist podria ser just arribar a Calaf amb llum, són 80kms els que he de fer. Així doncs surto carregada amb el frontal i la Lupine, més val ser previsora. Porto un munt de barretes, gels i fruits secs a la bosseta que a l’etapa anterior m’ho he cruspit gairebé tot i surto també amb el camelbak, estem a 38º i encara queda força estona d’insolació.

A corre cuita vaig cap a la sortida, el Santi m’informa que el Dani ho ha deixat estar per problemes estomacals, quina ràbia, amb lo bé que anava... em fot. Intento no pensar-hi massa i concentrar-me en Barcelona, en Montjuïc.

ETAPA 7 BALAGUER - CALAF 80kms

A les 17:39 amb les cames com a pals, el cul adolorit, una calor sufocant i sola, reemprenc la cursa. Per sort, als pocs metres de posar-me a pedalar mica en mica vaig trobant de nou la motivació, al final la cursa és igual per a tots així que a donar-ho tot i intentar arribar a destí.
Tornem-hi que això no ha estat res, a Barna hi falta gent!
Surto de Balaguer direcció al poble del meu pare, no hi passaré però quasi, Penelles em queda ben a prop, quina llàstima no passar-hi, m’hagués fet il·lusió. En canvi passem per Bellmunt però com a la major part dels pobles que he creuat durant la cursa no hi ha ningú animant, no sembla que ningú n’estigui al corrent. En canvi a la Madrid – Lisboa a moltíssims pobles, encara que no hi hagués estació d’hidratació la gent estava expectant, animaven, alguns improvisaven avituallaments, fins i tot de nit hi havia supporters fent sarau, aquí la veritat és que ho he trobat a faltar.

Després de Bellmunt vaig a parar de nou a la temptació més gran, un canal! Enmig d’aquest paisatge tan sec el canal d’Urgell, unes ganes de posar-hi els peus... però no, continuo pedalant que no vull baixar gaire la mitja, a veure si ho aconsegueixo. Uf el perfil sembla pla, però mica en mica va pujant i quan apareix alguna pujadeta amb una mica més de pendent les cames es queixen de valent. I els peus...

Passat Agramunt atrapo el Jordi, amb qui he fet bona part de l’etapa 3, va amb un altre company del seu equip i van força tranquils, així que ens saludem i tiro. Més endavant ens enfilem al bonic poble de Florejacs i en sortim per un senderó distret, no dura massa i allà atrapo a un parella de bikers del primer equip mixta. També van tranquils així que m’animen i continuo sola.

No trobo a ningú amb qui rodar i a sobre m’estic fotent tota l’aigua, em fa mal el coll però tinc molta sed, porto un bidó gran, un bidó petit i un litre d’aigua al camel, he intentat no beure gaire del camel per reservar-lo si acabo l’aigua dels bidons, però no he arribat a la meitat de l’etapa i els dos bidons estan molt buits... està clar, al proper poble paro a buscar una font, no me la puc jugar a quedar-me sense líquid amb aquesta calor.

Fa una estoneta que estic divisant un parell de bikers i deuen anar a un ritme similar al meu perquè no hi ha manera d’acabar-los d’atrapar, quan sembla que els hi he guanyat una mica de terreny arribo a un poble, dubto si tirar per atrapar-los o parar a agafar aigua... el més sensat és agafar aigua així que entro al poblet, es diu Morana, per sort de seguida trobo la font i no sóc l’única que hi ha parat perquè algun “marrano” ha deixat tot d’embolcalls de gels i barretes per allà tirats. Els peus m’estan emprenyant força, volia aprofitar per refrescar-los també però hi ha un grup de gent del poble a la plaça i em tallo, així que només omplo els bidons.

Prossegueixo ara sí, carregada d’aigua, queden uns 30kms d’etapa i anem de cara al capvespre així que he de tenir prou aigua per arribar a Calaf.

Després de la parada m’esperono amb l’esperança d’acabar atrapant els dos bikers que havia vist i ho aconsegueixo uns 12 kms més enllà. Que contenta que em poso, és el Ruben, un biker que també participa en SOLO i un amic seu que l’acompanya. Ens fotem a xerrar amb el Ruben i el seu company ens diu que tirem, ell va fotut per la calor i diu que ja arribarà a Calaf, així que mentre comença a pondre’s el sol avancem amb el Ruben cap a Calaf.
Es va ponent el sol i per fi trobo companyia!
Amb el Ruben cap al parc eòlic de la Serra del Rubió
El poble no arriba mai, al Ruben li sembla que per quilòmetres ja hauríem d’estar al caure-hi però no, encara ens hem d’enfilar al parc eòlic de la Serra del Rubió, baixar una mica, tornar a pujar per unes rampes infernals i pedregoses que ens porten fins les runes d’un castell o una masia molt antiga. Ara sí, no? No pot faltar molt per Calaf! El poble resta amagat fins l’últim moment, primer divisem el campanar il·luminat i després apareix la resta del poble, són més o menys ¾ de 22h, encara hi ha claror i el poble es veu preciós.

A Calaf tinc una sorpresa, m’hi esperen la Mònica i el Marc, quina alegria la rebuda! A més de seguida es posen ajudar al family Team, omplir d’aigua el camelbak, donar-me menjar, revisar i engreixar la bici, comprovar que funcioni el llum, netejar ulleres, fer canvi de bidons i omplir la bosseta del menjar i posar l’últim perfil, el que acaba a Barcelona, osti tu, només queda una etapa!
Quina alegria! una abraçada de la Mònica!!!
M’abrigo, buf, tèrmica sense mànigues i m’emporto els maniguets i l’armilla paravent, està clar que serà una etapa totalment nocturna i el refredat s’ha anat accentuant les dues últimes etapes, a part del coll tinc força mucositat i tinc el nas que em cau a trossos, però que hi farem, al menys no em trobo malament.

El team amb companyia de la Mònica i el Marc, no podia estar millor acompanyada

ETAPA 8 CALAF – BARCELONA 100kms

Quan ja ho tinc tot a punt vaig a buscar al Ruben, hem quedat que farem junts l’última etapa, anem tercers entre els SOLO està molt bé, què dic molt bé, està esplèndid! I cap a les 22:12 reprenem la marxa, quedo amb el family Team de veure’ns a Barcelona, quina il·lusió.
Sortim, l'última etapa acaba de començar!
Només sortir faig parar al Ruben perquè al moure’ns l’aire és fresc i necessito posar-me els maniguets. Ara sí, continuem, sortint del poble gaudim d’unes imatges espectaculars, la lluna més que plena sobre unes muntanyes i roja a més no poder, tot té un to vermellós, és espectacular.

La primera part de l’etapa m’agrada molt, és un autèntic puja i baixa, algun tramet més tècnic però majoritàriament per pista fins enfilar-nos a un altre parc eòlic on agafem una baixada més llarga, aquí comença a fer-me la punyeta la son. Ostres, ja m’ho havia començat a notar arribant a Calaf però amb l’emoció de veure allà la family i la Mònica se m’ha oblidat i ara la son m’ataca.

El Ruben m’ofereix un plàtan i l’accepto encantada, just acabar-lo recordo que porto un gel gran amb cafeïna, me’l foto a veure si em desperto una mica. M’abaixo els maniguets a veure si entre la fresqueta i el gel m’eixoriveixo i sembla que va fent afecte mentre ens enfilem a Montserrat.

La silueta de Montserrat amb la lluna plena és brutal, creuem una carretera i comença una llarga baixada, la putada és que començo a trobar-me malament. De moment com que és baixada vaig fent, però passat Collbató hi ha un tramet de pujada i a la que apreto una mica vaig força marejada. Per sort tornem a agafar sender de baixada i el mareig em passa més desapercebut.

Comencem a trobar-nos gent que puja corrent, resulta que hi ha una cursa nocturna, i estem molts quilòmetres que el recorregut nostre coincideix en sentit contrari amb el d’aquesta cursa a peu. Per sort, els grups més grans de gent els trobem als llocs més amples, però anem molt atents, és de nit, hem de seguir el track, esquivar runners...

La baixada ha estat molt xula, però s’acaba, arribem a Olesa de Montserrat i hem de creuar-la pel mig, prenem paciència als semàfors i em vaig neguitejant perquè el mareig va a més, això sí, la son m’ha passat, al menys... Ara toca rodar, rodar i rodar, primer per carretera fins que agafem camins que van paral·lels al riu Llobregat. Degut al mareig em costa molt seguir al Ruben que m’ofereix roda, especialment si fa una mica de pujada, perquè al apretar les ganes de vomitar s’accentuen.

Al Ruben se li acaben les piles del GPS i diu que porta un altre GPS a la motxilla, parem perquè faci el canvi i jo aprofito per treure’m un culot, a Balaguer me n’havia posat dos per portar doble badana però ara amb el mareig noto que m’apreten massa i encara em trobo més malament. Prosseguim.
No em conec aquesta zona i com que és de nit tinc poques referències, però de cop se’ns apareix davant el Pont del Diable de Martorell, uf, això sí que ho conec, i vol dir que encara falten moltíssims quilòmetres per Barcelona... ho tinc clar, el Ruben ha d’afluixar perquè jo pugui seguir-lo i no és plan. Així que li dic que tiri, jo tinc clar que arribaré però les estic passant putes per seguir el seu ritme amb el malestar. Veig com, mica en mica, es va allunyant.

Mare meva que llargs se’m fan els 35 kms fins a meta. Els primers quilòmetres encara els faig força animada a més penso que segurament m’atraparà algú per darrera però no, ni rastre de cap altre biker, de fet ni rastre de ningú, els únics éssers vius amb els que em creu-ho són conills, amb un quasi atropellament inclòs, gats i un eriçó.  És molt estrany, pensava que hi hauria grups de joves fent botellon o coses per l’estil però no, no veig absolutament a ningú.

Per culpa del mareig i les ganes de vomitar fa estona que només ingereixo líquid, res de sòlid, sort que ja falta poc, unes tres hores sense menjar i amb 500 kms a les cames... finalment em trobo pedalant per una zona més industrialitzada, això ha de ser la zona Franca sí o sí, carrers i carrers de naus industrials, al briefing van dir que aquí trobaríem la meta volant i aniríem sense cronòmetre a Montjuïc, però ni rastre de meta volant, de fet molt poc rastre de res, és una mica tètric, com em surti algú per aquí em foto un susto que arribo a Sabadell pedalant i tot. Però no, hi ha una recta interminable on m’avança el mateix autobús 3 o 4 vegades, però tret del bus i una moto això està més mort... de cop una rampa i només veig cartells de Ronda Litoral i Gran Via, espero no cagar-la que només em faltaria fotre’m amb bici per la ronda litoral, però no, interpreto bé el track que passa just pel costat d’uns operaris que estan asfaltant, segur que és per aquí? Un d’ells m’ho confirma. Tot i això no puc parar de pensar que és molt millor aquesta arribada a Barcelona que l’arribada a Lisboa, no té ni punt de comparació.

I finalment sí! Corba a la dreta i comença la pujada a Montjuïc, vaig marejada com una sopa però ja hi sóc, estic a punt d’acabar la San Sebastian – Barcelona i tret d’aquest últims 60 kms marejada he anat molt i molt bé, de fet miro el gps i em marca mitja de 18’8, 511kms amb mitja de 18’8, no m’ho crec!

A mitja pujada el Lluís de Castelló i els seu companys animant, que bé! Per fi unes veus conegudes i animant, com es troba a faltar. I ja quasi a dalt de tot el Santi, el pare i el Magí!! Quina sorpresa, venir-me a veure arribar a les 4 del matí, gràcies macu. I ara sí, creu-ho la meta darrera l’estadi i em rep la mare amb els braços oberts, mentre els altres tres venen corrents a rebre’m, que xulo!! Llàstima no gaudir l’arribada del tot per culpa del mareig, intento fer bona cara però el que necessito és un lavabo i estirar-me, hehehehe però sigui com sigui la boleta blava torna a creuar la línia de meta.
Sí!!! Creuant la meta amb un temps de 26h51m (al crono se li ha de treure el temps que hem estat parats entre Zuera i Balaguer)
Cara de... marejadíssima!
Aprofitant les forces que em queden per somriure i agrair a la bici que s'hagi portat tan bé

El family team amb el Magí! a les quatre del matí i al peu del canyó
Repte superat amb nota!! He fet el doblet, aconsegueixo acabar les dues proves Non Stop de les Powerade series en categoria SOLO i em converteixo en la primera dona en fer-ho.  A més en aquesta ocasió m’havia proposat fer les parades més curtes si el cos responia i així ho he fet, he estat 26h 51minuts per fer els 511kms que finalment han sortit, molt per sota del què havíem calculat amb el Santi i entro en 4a posició entre tots els SOLO i primera entre les dones (sigui en SOLO o sigui en equip) i 33a posició entre tots els equips. No m’ho puc creure, molt i molt contenta!

Lo únic que em posa una mica mosca és que no haguem pogut fer dues etapes, havent quedat així la cursa interrompuda 6 hores i retallada de 707 kms a 511kms, però contra això no hi podem fer res, així que no val la pena capficar-s’hi.

L’organització ens informa que l’entrega de premis serà d’aquí unes hores, a les 12h del migdia del diumenge, així que recollim, i marxem a Sabadell. Mentre la family amb l’ajuda del Magí descarreguen, jo ho buido tot, i finalment a les 6 del matí ens posem a dormir. 4 hores més tard ens llevem amb el Santi per tornar a Montjuïc, encara em trobo ben marejada i el sol que cau a Barcelona no ajuda gens, però les felicitacions de tothom m’aclaparen, gràcies a totes i a tots!
Amb els Papafritas, 3ers en equips mixtes i 1ers en simpatia!

El podi femení, 1a jo en SOLO i segones un equip de quatre noies de Calaf, no m'ho puc creure!

Un momentet més de vergonya i cap a casa a descansar que ja toca!
Ara toca pensar en el següent repte, que de ben segur serà compartit amb el Santi, que el pobre s’ho ha currat moltíssim fent d’assistència a les dues Non Stop Series, què faria sense ell!! I també els pares, la sort de compartir aquestes coses amb ells no té preu, gràcies macus meus.
S'acaba l'aventura i hem de tornar la camper més molona a Campurent, quina llàstima!


La solitud de la boleta blava:

Al veure la diferència entre el nombre d’inscrits a la Madrid – Lisboa (807 inscrits) i a la San Sebastian – Barcelona (306 inscrits) tenia clara una cosa, en aquesta ocasió em tocaria rodar més quilòmetres sola que a la Madrid – Lisboa, i així ha estat. No és una cosa que em preocupés en excés però està clar que és més difícil distreure’s un sol que anant acompanyat. La gent em diu que per què no porto música. Doncs perquè no m’agrada anar amb bici i tenir l’oïda distret amb altres coses, penso que ha d’estar 100% disponible per avisar-me de coses que puguin passar, així que cascos descartats.


Així doncs ja sabeu que si les forces m’ho permeten m’agrada distreure’m fent fotos, algun vídeo... però clar, no sempre és possible fer-ne i menys si vols anar una mica ràpid. Així que el cap juga un paper fonamental, en una cursa d’aquestes et dona temps a arreglar el món, passar-te 3 hores seguides intentant treure’t del cap una cançó odiosa que se t’ha enganxat, pensar què estaran fent els altres en aquest mateix moment... milions de coses que barrines i a mi en aquesta cursa hi ha tres coses que m’han ocupat la ment a les estones que he rodat amb mi mateixa i tenen tres noms propis: Lau, Montse i Pablo, si ells poden lluitar contra els reptes que els hi ha posat la vida amb energia i vitalitat, jo he de poder fer front als reptes que em poso jo soleta, així que acompanyada per la seva força he pogut superar els moments més difícils, us desitjo el millor! 

I després de la SS- BCN rebo la visita del Pablo i el seu pare, el Jose Luis, ja falta poc pel Reto de Pablo, a veure si els hi podem donar un cop de mà!

Donar les gràcies a Miguel Silvestre per les entrevistes que m'ha fet al programa de radio 11 Tubos, les podeu sentir en els següents enllaços:

Abans de la cursa: http://darwiniansradiobike.com/11-tubos-05x14-entrevista-ada-xinxo/
Després de la cursa: http://darwiniansradiobike.com/11-tubos-05x15-entrevista-ada-xinxo/

I aquí el reportatge de la cursa a Teledeporte:


1 comentari:

KARLMARX ha dit...

Un grandissim aplaudiment !!!!!
Enhorabona campiona